Ir al contenido

Pisología Social de la Comunicación/D7b

Añadir enlaces
De Wikilibros, la colección de libros de texto de contenido libre.

Tema7.ImatgePremsa juvenil femenina i identitat Corporal


Clara Barca Coll Montse Damont Martínez Óscar González Álvarez Núria Nogués Montuenga Mòdul 10 Psicologia Social de la Comunicació


ÍNDEX

1. Introducció..................................................................................................3

2. Cos...............................................................................................................4 

2.1. Punts destacats de la lectura A..................................................4

     2.2. Comparativa de les lectures A i B...............................................8

	2.3. Desenvolupament del tema..........................................................9

2.4. Exemples aplicats a la temàtica.................................................13

2.5. Contribucions..............................................................................16

3. Reflexió i conclusions..............................................................................28

4. Bibliografia................................................................................................29








1. Introducció

Aquest treball es correspon amb la lectura B del tema 7: Imatge tractada durant el curs 2005-2006 a l’assignatura de Psicologia Social de la Comunicació. El grup de treball l’hem format Clara Barca, Montse Damont,Oscar González y Núria Nogués. Per a la realització d’aquest hem realitzat les dues lectures sobre el tema i una altra lectura alternativa aliena al temari de la assignatura, de la qual hem extret els punts claus que posteriorment hem passat a comentar. Al mateix temps hem analitzat articles relacionats amb l’objectiu d’aclarir més la qüestió plantejada. Un altre punt en el nostre treball ha sigut la anàlisi exhaustiva de les aportacions lliures i originals realitzades pels companyes arrel de la nostre exposició a classe a inicis de maig. L’exposició constava d’una petita representació teatral on enfocàvem el poder de la imatge dins de la comunicació, en aquest cas, en una entrevista de personal. L’exemple està basat en uns fets reals que succeïren a Madrid el 2001 on trobaren currículums de persones a les escombraries amb comentaris denigrants, sexistes i racistes. Després d’ això, i centrant-nos en el nostre text, realitzarem una exposició del concepte de bellesa en la nostra societat i en la resta del món tant en el moment actual com al llarg de la història. Tota la nostra exposició estava focalitzada en la figura de la dona i en com ha esdevingut la seva posició i realitat social durant tota la història. Per finalitzar el nostre treball ens hem posicionat davant tota aquesta quantitat d’informació, hem extret les nostres conclusions pròpies i hem assenyalat algunes crítiques vinculades al tema.





2. Cos del tema

2.1. Punts destacats de la lectura A:

- Existeix un diferència entre dues cultures concomitants al llarg de la vida escolar: cultura audiovisual i del llibre. - El nen/a creix processant informació audiovisual constantment. Fins als 6 anys no es produeix la seva escolarització obligatòria i el seu contacte amb els libres, a aquesta edat ja haurà vist prop de 350.000 anuncis. - En major o menor mesura la televisió (medi audiovisual) es vista per tothom, el que la converteix en el major medi de comunicació social existent. - Richaudeau (1966) defensa la il•lustració sobre la fotografia per explicar conceptes, ja que en la il•lustració nomes es ressalta el que interessa mentre que en la fotografia existeix la possibilitat de que apareguin elements pertorbadors. - Si be existeix una ensenyança lecto-escritora molt abundant, i aquesta ha de ser practicada al llarg del temps per evitar convertir-se en un “analfabet regressiu”, no es produeix una instrucció audiovisual homologa. Tot el que sabem es per coneixements previs, som autodidactes amb el perfil de esser “analfabets funcionals” ja que nomes sabem el que ens interessa. - Per a Sunzunegi (1995) el text es “una seqüència de signes que produeix sentit”. - Lotman y Calabrese afirmen que és possible llegir tant quadres com il•lustracions mancades de paraules. - Així mateix, una foto de premsa te dos nivells en el text: 

                    a/Icònic, la fotografia en si.
                    b/Verbal, subtítol de la fotografia.

- Major complexitat en la anàlisi del moviment. - Tres nivells: un text visual format per imatges fixes o en moviment, un text gràfic que correspon a les manifestacions escrites que apareixen en la pantalla i un text que correspon als sorolls i músiques que s’escolten. Aquests tres nivells es creuen i travessen en tot moment y poden ser analitzats com text fílmic i/o televisiu. - Imatge: signe icònic; capacitat de representació esta basada en la semblança entre significat i significant - Paraula: signe simbòlic; entre significat i significant no hi ha relació directa sinó un codi arbitrari i convencional. - Pierce (1962) afirma que “un signe es icònic quan pot representar el seu objecte per la via de la semblança”. - La semblança pot ser de diversos tipus: - Per comparació: comparar en la presencia dels objectes. - Per record: quan un dels objectes es troba absent. - Per confrontació: delinqüent que es reconegut per una fotografia o il•lustració. - Per analogia: quan es compara part amb part (vermell de sang amb vermell de la bandera nacional) o analogia conceptual (quan es compara a Kafka amb Steinback). - Les semblances no es poden separar del seu context. No requereix aprenentatge previ. Ho pot reconèixer qualsevol, encara que no comparteixi el mateix idioma. - El document audiovisual és altament polisèmies. S’han d’estudiar dos nivells: 1- Denotatiu: unívoc, a traves dels mecanismes de la percepció es limita a localitzar objectes. 2- Connotatiu: al reconeixement se li afegeixen interpretacions influenciades per convencions culturals i vivències personals. - La gran carrega connotativa de les imatges li donen la idea de que son persuasives obviant les argumentacions racionals i actuant al terreny emocional. Exemple: anuncis publicitaris. - Metz (1972) diferencia cinc nivells en el missatge cinematogràfic: 1- La percepció, en quant a sistema de intel•ligibilitat adquirida i variable segons les cultures. 2- El reconeixement i la identificació dels objectes visuals i sonors que apareixen davant l’espectador. 3- Els simbolismes i connotacions adscrits als objectes y les relacions entre ells. 4- Les estructures narratives, de caràcter marcadament cultural. 5- El conjunt de sistemes pròpiament cinematogràfic que donen el seu caràcter específic a la combinació de tots els elements proporcionats a l’espectador a traves del joc dels codis precedents. - El “Punt” com senyal mes simple en el plànol visual. Segons la seva localització tindrem idea d’equilibri o de carència d’aquest. Si existeixen diversos punts propers tindrem tendència a agrupar-los creant formes geomètriques. - Al mateix temps, la línea es un punt en moviment i serveix per marcar límits. Es en forma de línees que arriben a punts com fem les escombrades d’imatges, es a dir, com movem la nostra vista per sobre d ‘una imatge i l’analitzem. - Mitjançant la secció aura creem proporcionalitats perfectes existents en la natura. Això ens ajudaria a explicar alguns aspectes de la distribució de les imatges que semblen atzarosos: la situació del logotip de les cadenes de televisió a la cantonada superior esquerra i el preu a la cantonada inferior dreta, ja que serà el primer i l’últim que veurem respectivament. - La llum es bàsica alhora de crear i tractar les emocions ja que pot ressaltar o enfosquir alguns aspectes, ressaltar colors, crear contraposicions, crear profunditat en ambients tancats o perspectiva en oberts. - En la televisió observem que es poden usar tant llum natural (del dia) o artificial (mitjançant instruments) sent aquesta segona o bé directa (que provoca ombres ressaltant les característiques dels objectes) o difusa (il•luminant tot l’escenari). Tota llum es bàsica alhora de modelar i presentar la realitat que estem veien. Arribant a produir grans canvis amb, relativament, poc tractament. - El color i les seves tres variables (lluminositat, saturació i tonalitat) provoquen canvis molt rellevants en les composicions. Exerceix una triple acció i un triple poder: -Poder d’impressionar: el pigment es veu i atrau l’atenció de l’observador. -Poder d’expressió: cada pigment, al manifestar-se, expressa un significat i mostra una emoció. -Poder de comunicació: cada color per si mateix adquireix un significat de símbol, aconseguint, a posteriori, mostrar-se com una unitat de diàleg. - El concepte “d’harmonia cromàtica” denomina els factors que aconsegueixen que la composició es mostri constant i uniforme en relació a les tonalitats i saturació. - Entenem per contrast la contraposició existent en la imatge, així podem diferenciar: de tonalitat, de blanc i negre, de saturació, de superfície, simultani, entre colors complementaris i entre tonalitats calents i fredes. - Els plànols i angles per si sols aconsegueixen diferents percepcions d’un mateix objecte, arribant a produir volums, idea de grandiositat o de nimietat. (contrapicat/picat) o realisme (normal). Alhora, la distància del plànol ens donarà major o menor detall de diversos aspectes, tenint en aquesta conjuntura una gran capacitat alhora de jugar amb els simbolismes i els significats que vulguem. - Així la narració audiovisual arriba al seu zenit en el moment en que es mostra tota junta i sense fissures. Aquest fet es denomina raccord i és la sensació que té l’espectador de que tot succeeix de forma continua i sense interrupcions ni salts. De que aquest raccord sigui positiu o no vindrà marcada la credulitat o no de la seqüència. - Diferenciem dos tipus de tempo. El real (el temps que transcorre des de que veiem alguna cosa) i el narratiu (el que ens conten obviant, por exemple, lapses de temps com el de dormir). Si aquest temps son simultanis parlem de que son Coincidents; si per el contrario observem que hi ha un salt (la majoria dels casos) tindrem que son No coincidents. 2.2. Comparativa de les lectures A i B

Encara que ambdós textos tractin la problemàtica de la imatge, ho fan des de punts de vista forc,a allunyats. Mentre que la lectura A realitza una descripció del tractament de la informació i de les possibilitats de ser “llegida” i analitzada, en la lectura B observem com es produeix una anàlisi més àmplia, més a nivell intensiu, centrant-me en la persona i relacionant aquests criteris universals amb el model de societat existent a occident que és el capitalista. En el primer text es planteja la divergència entre el processament de la informació textual en front a la audiovisual, veu els punts comuns, els quals son escassos, i sobretot ressalta les diferencies lligades a com s enfronten tan un com l altra. Parteix del gran desfasament existent entre la quantitat d’un tipus d informació i l’altre, obtenint una majoria absoluta l’audiovisual, bàsica i poderosament, procedent del televisor, el qual identifica com el més poderós medi de comunicació social. Una vegada enfocats aquests aspectes entra a la valoració de la imatge d una forma mes annalística i pragmàtica. Entra a descriure les diferents parts d una imatge, ja que la agrupació de totes elles de forma continuada es el que donarà lloc a una seqüència cinematogràfica de qualsevol tipus. Resulta impactant el fet de la comparació constant del llenguatge escrit, aconseguint en certa manera definir-lo gràcies a la diferenciació. Entra a analitzar quins aspectes aconsegueixen crear un codi de significats visuals coherents i utilitzables per després comentar els detalls dels documents visuals en si, recalcant les carregues informatives que posseeixen i las finalitats que persegueix. En últim lloc passa a analitzar de menor a major complexitat tots els àmbits possibles. Comença en el punt, per continuar amb la línea, desprès ve la llum i el color, realitza una barreja en els apartats de contrast i composicions i acaba amb un compendi global de com s aborda aquesta informació quan tracta els aspectes de plànols i distancia. Desprès de tot aquesta anàlisi acaba descrivint el que denomina narració audiovisual i el temps que aquesta utilitza i empra. En canvi, el text B te el seu centre d’acció en els conceptes de bellesa que han anat transcorrent al llarg de la historia, abordant en un nivell ultimo el de la dona en aquesta societat capitalista d avui en dia. Es un text de tipus mes històric ja que realitza una descripció des de el passat. Ens mostra com durant tota la historia el concepte de bellesa ha sigut una cadena per la dona, mentre que per l’home ha sigut quelcom immutable. Aquests text aborda coses mes reals i mundanes pel fet de que parteix dels exemples reals i s acaba basant en els diferents ideals impulsats per les revistes. Tot aquest compendi d’informació la confronta amb la integritat de la persona i la seva salut física i emocional, mostra exemples d efectes sobre la persona i la seva autoestima al mateix moment que comportaments i actituds s adopten en front d aquests clixés. Aquest text mostra les opinions de mes autors i creiem que es mes enriquidor que el primer, massa limitat a aspectes tècnics i deixant poc espai de debat o de discussió, a més a més, el primer text aborda temes molt actuals i d’elevada polèmica com és l’existència de la societat capitalista i la pressió que s’exerceix contínuament sobre les dones en el terreny estètic. Obtenint per finalitzar i com a mostra un seguit de “etnopatologies” com seria l anorèxia i la bulímia , les quals han sigut creades i nomes existeixen en la nostra societat. Fet que li treu mes raó de ser i necessitat d aquesta pressió.


2.3. Desenvolupament del tema María Rosa Díaz en el seu article Submissions modernes ens defineix l’arquetipus de la dona actual com: “..sensual, dinàmica, moderna, moníssima...”. Ens parla de les imatges en la publicitat, de les imatges de les dones perfectes de les quals estem rodejats contínuament. Afirma que vivim en la civilització de la imatge en que les dones ens veiem temptades contínuament a dur a terme el rol de dona fatal insinuant o mostrant part dels seus atributs, pel que fa tan a la televisió com als carrers. Contínuament estem comunicant a través de les nostres actituds, vestuari, postures, imatge etc. I el mitja més fort sens dubte es la publicitat, la gran creadora de les aparences, on la imatge es allò que preval sobre els altres valors. Tan sols fa falta donar un cop d’ull a un revista juvenil de dones i mirar que el 90% del les pàgines són anuncis que fan referència a la imatge. Aquí la qüestió que ens formula Maria Rosa Díaz es de quins recursos s’alimenta la publicitat per augmentar les vendes d’un producte a través d’una imatge. No obstant els autors Correa, Guzmán i Aguaded, al llibre “La mujer invisible” ens expliquen com darrere de tota aquest iconografia publicitària femenina existeix la dona autentica - la vertadera - es manté amagada, invisible en la seva dimensió personal i humana. No obstant la publicitat ens transmet un missatge clar i contundent: la dona que totes hauríem d’aspirar a ser: bella, moderna, segura de sí mateixa, prima, felina... y, al mateix temps, seductora fins a la indiscreció. Així dons en la publicitat la dona esta inclosa en les representacions de la bellesa, la submissió i la perversió. Es del tot cert que la bellesa constitueix una categoria construïda al llarg de totes les èpoques, això queda ben reflectit en el nostre eix cronològic i mundial sobre la representació de la bellesa en la dona al llarg del temps i de les societats. El preu que estan disposades a pagar les adolescents per aconseguir arribar a l’estereotip de bellesa es fa palesa en l’alarmant del nombre que pateixen trastorns alimentaris com l’anorèxia i la bulímia. Per altra banda aquesta obsessió també ha arribat al quiròfan en forma de líftings, silicones, liposuccions etc. que de vegades desencadenen en aventures quirúrgiques, totes aquestes practiques fan al•lusió al que diu Squicciarino sobre les formes de violència al nostre cos “El cuerpo en su materialidad y sexualidad ya sólo tiene una función de soporte de dos leyes totalmente distintas a las de la satisfacción: el imperativo de la moda y el imperativo de la muerte. La mística de la 'línea atractiva', el atractivo de la esbeltez, se ha enraizado profundamente en nuestra cultura precisamente como formas de violencia". 

   La bellesa és la qualitat que més es valora en una dona i, moltes vegades, la única, no obstant un dels pocs amb els que s’ha de conformar. Una professional dels medis - per exemple una periodista - a banda de ser intel•ligent i tenir talent necessita desbotonar-se un o dos botons de la brusa per complir amb aquest mandat. No és aleshores quan fem evident el tipus de missatge que evoca la dona del segle XX i XXI.  La publicitat promou altres representacions de la dona com la submissió i la perversió, tot a través d’una iconografia determinada. Cal tenir en compte que tots aquests missatges són rebuts per noies de 15 anys que es troben en una edat vulnerable i de construcció més ferma de la seva identitat i en que la necessitat d’aprovació social es molt important, cal replantejar-se la gran influencia que exerceixen les publicacions juvenils com a agents socialitzadors estètics sobre les nostres adolescents i poder actuar-hi a fi de regular-ho.

A continuació, prosseguirem a analitzar, comentar, i reflexionar sobre un altre article, -proporcionat per L’Asociación de Usuarios de la Comunicación, i escrit per Ángeles Perez- titulat La Imagen de la mujer en las revistas y en las páginas web femeninas .

L’autor, ens explica la preocupació existent i creixent de la imatge que s’està transmeten de la dona als mitjans de comunicació. Imatge, possiblement, pur reflex de la realitat social actual.

Si ens disposem a fer una breu recerca en el món de les revistes i/o pàgines web femenines, per exemple, visualitzarem dos únics i rígids rols socials que s’intenta imposar a la dona. El primer, i la temàtica principal d’ aquest treball, és el de la dona a la que només li interessa potenciar la seva bellesa a través de la cosmètica i la moda per resultar lo més atractiva possible a l’home. I el segon, fa referència al rol de la dona com una perfecte dona de la llar: mare i muller.

Els diferents mitjans de comunicació, doncs, són uns dels protagonistes i dels que més perjudiquen la imatge social de la dona. Les revistes dirigides a les joves, concretament, són un dels elements més significatius i perjudicials. Diem això, perquè el col•lectiu de noies adolescents és molt susceptible a ser influenciat per aquesta imatge. Provocant així, un nivell molt baix d’autoestima i seguretat amb elles mateixes, i una alta probabilitat de patir trastorns alimentaris.

Els temes més tractats –i citats per ordre de preferència- en aquestes revistes són: societat, zodíac/ esoterisme, moda, sexe, testimonis, oci, i bellesa. Respecte els personatges més freqüents hi ha els Backstreet Boys, Leonardo Di Caprio, Chayanne, i Britney Spears; i amplis reportatges a protagonistes de les series de televisió.

D’altra banda, ens agradaria mostrar la nostra crítica a aquestes publicacions, no només per la temàtica utilitzada, sinó per com és tractada. És a dir, fomenten una visió esotèrica de les relacions humanes (màgies per aconseguir el noi que t’agrada,...), la morbositat del sexe destapant la intimitat d’altres persones i gairebé mai des d’una perspectiva d’educació sexual, i la preocupant importància a la bellesa (tal i com l’entenen aquestes revistes) i la moda. Com hem dit anteriorment, en aquestes publicacions, tant l’interior d’aquestes com els testimonis que hi participen, fan referència –principalment- al sexe/amor, moda/estètica, i esoterisme. Altres característiques rellevants d’aquestes revistes són les xafarderies, el gust pels continguts més banals i frívols i la pràctica absent de continguts professionals, culturals o d’interès social.

Un altre mitjà que segueix aquesta imatge estereotipada i sexista de la dona són les pàgines web femenines. Per iniciar el tema i reflexió, simplement citarem una dada: els homes accedeixen un 77’7% a Internet; les dones un 21’9%. Aquestes pàgines, són molt similars a les revistes que hem comentat anteriorment. Se centren, pràcticament, al sexe, l’entreteniment, i cuidar el cos.

A mode de conclusió ens agradaria manifestar la nostra preocupació respecte a la imatge de la dona a la nostra societat. Encara que es parli de la llibertat de la dona, dels seus drets, els moviments feministes, els rols,... en realitat, continuem tenint una imatge extremadament estereotipada, sexista, i rígida. Conseqüència d’una societat patriarcal on s’arrossega el rol submís de la dona, i on manquen models de referència femenins. La imatge transmesa actualment (dona sexy, guapa, perfecte a casa seva, competent laboralment, bona mare,...), està fomentada per les revistes i les pàgines web femenines, la publicitat,... Davant aquesta panoràmica, cal un canvi de mentalització social per trencar amb aquests patrons culturals. Però, quins agents socials poden ser els artífexs d’aquest nou canvi?


2.4. Exemples aplicats a la temàtica.

Un anunci no és res més que un text, una imatge,... que es divulga a través d’un mitjà de publicitat per tal d’incitar el públic a adquirir un producte o a utilitzar uns serveis. Només obrint la televisió, entre programa i programa, sèrie i sèrie,... podem observar el resultat del treball de moltes agències publicitàries amb la intenció d’impactar i no deixar indiferent a l’espectador/a. Nosaltres, doncs, ens centrarem en la publicitat televisiva analitzant la imatge femenina que aquesta ens transmet. Una imatge, on la gran majoria d’anuncis se’ns presenta la dona sota un estereotip rígid i sexista provocant, entre altres coses, una única manera d’entendre la bellesa femenina. El missatge que es transmet, és que aquest model de bellesa és el que han de seguir i aconseguir el gènere femení, per tal d’assolir l’èxit en els diferents àmbits. D’altra banda, i pensant que l’espectador és del gènere masculí, el que s’utilitza és la imatge de la dona com a objecte sexual i seguint el rol imposat des de la societat patriarcal.

Aquesta breu introducció teòrica, es pot mostrar a través de les següents exemplificacions. Exemplificacions extretes d’anuncis publicitaris actuals que es poden classificar a través de dues concepcions diferenciades: la dona com a objecte sexual amb la funció d’atraure el gènere contrari i la dona com a perfecte dona de la llar, mare i muller.

Dona amb la funció d’atraure al gènere contrari:

- Corporación dermoestética - Perfect Body - Nivea Sun - Central Lechera Asturiana (Natur Línea) - Rexona - Color Creme - Dove - Axe - Campofrio - ... i un llarg etcètera

Dona com a perfecta mare, muller i dona de la llar: - La gran majoria d’anuncis referents als productes de neteja. Per exemple, el de Cuore de Marsella (on només hi surten dones i nenes), i el de WC Net.

Després del breu recorregut sobre la imatge femenina al món de la publicitat televisiva, ens disposem a fer un canvi de mitjà centrant-nos, en aquest cas, amb les revistes orientades a les adolescents, concretament amb la revista Vale. Revista, escrita, comprada, i llegida per dones on la temàtica principal és el sexe, la bellesa, i l’esoterisme amb un important rerefons sexista. Prosseguirem directament a analitzar aspectes curiosos i concrets d’alguns exemplars d’aquesta revista, ja que la visió teòrica s’ha tractat en l’apartat anterior. Així doncs, és una revista on les imatges que la composen són famosos amb el perfil estètic socialment admirat. D’altra banda, ofereixen una gran quantitat de consells, dietes, exercicis, qüestionaris,... per tal d’aconseguir aquest estereotip de bellesa. Per exemple: “Dieta para tener el culo de Kylie Minogue” , “Sexy como las más famosas” , “Cómo quedar la más guapa en una foto” , o “¿Cómo te los ligarás en la playa?” .

Un aspecte preocupant –des del nostre punt de vista- és la ridiculització a aquells cossos que no s’emmarquen dins d’aquest estereotip però sí en el marc de la normalitat. En un dels exemplars , surt una imatge del III Aquathlón Naturista on hi ha un seguit de persones despullades corrent. La revista afegeix sobre aquesta imatge, una icona amb una cara trista acompanyada de dues paraules: para llorar!. Icona, seguida d’un breu article ridiculitzant a aquestes persones per mostrar el seu cos públicament.

Respecte al sexe, la informació que ens proporcionen són maneres, estratègies,... per fer gaudir, sexualment parlant, al noi (Per exemple: ¡Toma las riendas! Conoce lo que les gusta del sexo y arded de placer.” ). Reforçant l’idea que el gènere masculí ha de gaudir del sexe, i el femení ha de fer que així sigui.

Per finalitzar aquest apartat, només dir que aquests exemples són una mostra de la filosofia que la majoria de revistes femenines destinades a adolescents transmeten a aquest col•lectiu. Col•lectiu fàcilment influenciable on els mitjans de comunicació aprofiten per fomentar aquest estereotip de la bellesa a la nostra societat actual.





2.5. Contribucions

1. Reflexió sobre l’aportació “L’atracció del físic i la imatge corporal” , per Diana Vinyals i Anna Rubio

Partint de la definició que postula el Journal of Applied Social Psychology diríem: l’atractiu físic és un muntatge social determinat culturalment que varia segons patrons d’estètica i tendències que dicta la moda que, al seu torn, influeixen sobre l’establiment de relacions socials i els judicis sobre la pròpia imatge corporal. Això comporta moltes conseqüències en la vida de les persones. Podem diferenciar dos tipus de persones segons mostrin inseguretat i tinguin el sentit de ridícul elevat o no, veient que la interiorització d’aquests canons tindrà conseqüències mes devastadores sobre les primeres, provocant una minva de la seva vàlua personal i desordres de tipus alimentaris. Per altra banda, les persones que s’apropin al seu propi cànon de bellesa presenten sistemes d’autoestima més elevats i sentiments positius sobre si mateixes. Tot això es basa en la premissa "tot el que és bell és bo", descrita per Dion, Berscheid i Walster el 1972, així s’arriba a equiparar el bon aspecte exterior com estat saludable intern. Un exemple que deixa en evidencia aquestes idees es el del bronzejat, considerat com de indicador de benestar físic - estètic extern, es mostra com un agent que provoca envelliment prematur i fins càncer de pell. Però on sorgeix la frustració? Doncs de l’enfrontament de l’autoimatge i els estàndards socials interioritzats. Si la nostra autoimatge corporal no coincideix amb aquest patrons la insatisfacció surt a la llum portant-nos a realitzar accions en contra de la nostra voluntat i salut. Aquest cànon de comparació es estès a través del mitjans de comunicació, sobretot el cine, donant-nos models a arribar. Així, les postures més positives seran les que a partir de l’exercici de la nostra llibertat i sistema de valors ens possibilitin una presència física que aconsegueix que ens sentim a gust en el nostre cos. Per això és convenient que tots tinguem un ideal de bellesa realista i aconseguible.


2. Reflexió sobre l’aportació “La prensa y su discurso contradictorio sobre la mujer( entre las imágenes y las palabras)”, per Valeria Santoro

Veiem lligat un augment dels mitjans audiovisuals amb l’ augment de la importància de la imatge. Aquesta importància creixent va en augment fins arribar a guanyar terreny als textos arriben a fer-los desaparèixer en alguns casos. L’exemple mes clar és la publicitat, on es molt comú trobar anuncis que només consten d’una imatge i de la marca que fa la publicitat. Però aquestes imatges no són objectives i inofensives. Aquesta es basa en la modelització del receptor que troba les referències que la societat de consum l’imposa como a forma de construcció de la seva identitat. La cultura mediàtica assumeix un poder que es manifesta en la imposició de rols, personatges, tasques a realitzar i actituds a adoptar de cara a la vida. Aquests camis únics que proposa la societat mitjançat la publicitat a través de la imatge no afecten a tothom por igual trobant que la dona es troba molt mes sotmesa que no pas l’home. Encara que es potenciïn moltes politiques d’igualtat i es tracti d’integrar a la dona als diferents àmbits de la vida resulta contradictori com se la presenta i que s’espera d’ella. Trobem a les dones com essers que només els interessa potencia la seva bellesa a través de la moda y la cosmètica per ser el més atractiva possible a l’home, o bé se la perfecta ama de casa: esposa i mare. Ens molts anuncis es veu a les dones lluitant contra l’envelliment, contra tres centímetres menys d’abdomen o de cuixes o intentant ficar-s’hi uns texans sense èxit. Aquestes idees han arribat fins al punt que usar un determinat sostenidor acabarà “augmentant, reduint o realçant” la bellesa, quan, en tot cas, només es refereix als pits i la seva connotació en el concepte bellesa (raó de esser de centre de cirurgia estètica). L’altre model es el de la super-dona, que a més de tenir i cuidar be els fills, treballa en una empresa, es mostra atractiva i té un bon marit. Fet sinó impossible, molt difícil. No totes les dones segueixen aquests patrons però el que es desprèn es nociu i provocar moltes patologies ètniques (desordres alimentaris, depressió, frustració) de difícil tractament. Per això, potser la millor opció seria evitar la creació i transmissió d’aquestes problemàtiques a priori i fer una major regulació del bombardeig d’imatges que arriben contínuament. 3. Reflexió sobre l’aportació “Contribució al tema 7: Imatge”, de Guida Rubio Faus

Les imatges son una forma de representació de la realitat captada a partir de la percepció visual. En quant es relaciona amb la realitat moltes vegades es presenta en com voldríem que estigues composada la realitat. Hi ha tres alternatives que poden explicar la relació que tenen les imatges amb la realitat i el seu entorn: - La simbòlica: representada per la publicitat (fa referència al valor que donem a la imatge; en publicitat presentem les coses com volem que siguin a la realitat) - L’epistèmica: dóna informació i construeix els coneixements. - L’estètica: desperta accions i sensacions emotives expressant si agrada o no. Veiem que es produeix una gran obsessió per la imatge d ela dona, la qual segon mostren aquests medis, es un reflex de la realitat. De igual forma, veiem que tan homes com dones es troben molt estereotipats a nivell estètic amb cànons difícils de seguir, fet que fa que el missatge sigui en certa manera discriminatori. La publicitat és una representació de les contradiccions a les que s’enfronta la dóna actual com a subjecte social. Així veiem tres dimensions a analitzar des de el punt de vista d’articulació i transformació de la dona com a subjecte social: Dimensió pública: pas de la dóna a l’esfera pública; Dimensió laboral: la doble dedicació, treball i família, és viscuda per moltes dones com una contradicció de difícil solució; Dimensió econòmica: la dóna com a agent de decisió en els processos econòmics. Com tots sabem i hem vist, aquestes incorporació o igualtats creades són més a nivell de discurs que a nivell efectiu., ja que encara que si s’ha produït una incorporació de la dona, l’home no ha perdut cap dels seus anteriors privilegis. De l’anàlisi de diferents campanyes publicitàries es desprèn la idea de dona com subjecte contradictori: generosa/egoista, dominada/dominant, subjecte/objecte de la trama publicitària, dona freda/dona emocional, dona lasciva/dona púdica, dona mestressa de casa/dona treballadora...Així veiem que no es vol arribar a un terme mig que sigues beneficiós per un nombre mes gran de dones, sinó que el manteniment de les postures extremes resulta més productiu degut a que les dones s’han de posicionar, i en certa manera, “consumir” i “consumar” aquesta determinació que prenen. Aquests mecanismes són un continuem en quasi totes les marques destinades a les dones buscant i trobant la complicitat, la provocació, la identificació, el rebuig com efectes que aconsegueixen generar interès en els seus productes.

4. Reflexió sobre l’aportació “Contribució Grup B Mòdul 10, 

per Gemma Flores Pons

Trobem que el cos és el mitja per assolir la individualitat, un valor que a dia de avui resulta central em la nostra societat. Així el cos te una dimensió simbòlica que ajuda a generar i definir el discurs de la persona. 

El cos forma part de la construcció de l’hàbitus, la persona expressa la seva ideologia, els seus valors, la seva història, estil de vida, etc. a través de la seva imatge corporal. Així aquesta imatge resulta el primer element d’interacció social del que disposem, fet que es troba en continuum creixement.

Però aquesta individualitat no es absoluta, sinó que molt sovint s’integra dins de col•lectius. Es a dir, parlem d’una subjectivitat dels col•lectius dintre de un camp cultural concret. Però el fet en si es que aquesta diferenciació no es un efecte genèric del grup sinó que es forma a partir de diferenciar-se dels altres. Així cada qual va creant la seva subjectivitat vers als altres i d’aquesta xarxa de significats s’extreuen els factors més destacables. La persona no s’individualitza sinó que es construeix com a component d’un grup del qual no forma part l’altre i a la vegada com a “compartidor” d’altres trets identitaris amb aquest altre. El primer d’aquests processos resulta la vestimenta, el mateix fet de vestir-nos ens està situant en un lloc i no en altres. Inclòs la gent que diu no importar-li mostren certs criteris que perduren al llarg del temps arribant també a crear una identitat pròpia. El fet de no portar cap marca ens fa entrar en un conglomerat més difús però que esta sempre en constant renegociació de significats. També podríem incloure el fet de que la persona que canvia molt sovint d’imatge sense donar-li importància esta deixant veure un tret identitari de si mateix. Aquestes possibilitats sorgeixen de la pèrdua de rigidesa per part dels grups. Un exemple molt clar resulta el de les Maras i com usen la imatge per crear la seva identitat y per , sobretot, diferenciar-se de les altres. D’una banda, el nom o un símbol identificatiu de la mara a la que pertanyen(MS, M18, M13, etc). D’altra banda, també solen dur representades escenes de moments viscuts, així com les persones que ells han assassinat (Els membres de la MS porten una llàgrima per cada membre de l’altra mara que han mort). Finalment, víctimes de la seva pròpia banda o persones apreciades per a ells. Aquesta resulta una de les formes il•lustratives de veure com influeix la imatge a la nostra identitat individual i col•lectiva dins de la nostra societat. Cal destacar, però, que aquests aspectes “individualitzadors” no tindrien el mateix significat sense el camp cultural en el que s’emmarquen, i més concretament sense els grups d’identificació i diferenciació.

5. Reflexió sobre l’aportació “La evolución del concepto de belleza , per Claudia Ventós Lario

El concepte de bellesa ha sofert un seguit de canvis al llarg de la història. Els seus inicis es situen a Egipte, on l’estereotip femení de bellesa era talla esvelta, ulls grans, llavis carnosos, cames primes i pits forts. L’evolució d’aquest concepte és seguida per Grècia i Roma on els seus elements claus de bellesa feien referència a la proporció i l’harmonia. Posteriorment, i a l’ Edat Mitja, els cabells rossos, els rostres allargats, els llavis fins, i els pits petits, eren els punts a destacar del perfil de moda en aquella societat. A l’etapa posterior, el Renaixement, van repetir el patró de bellesa de moda de la Grècia Clàssica. Tal i com ens indica l’eix cronològic, després del Renaixement, ve el Barroc. En aquesta època, hi ha un canvi important en el concepte de bellesa considerant belles aquelles dones amb cossos grassos i bacons. Finalment, arriba la nostra època: la modernitat. Com podem observar a la nostra societat, hi ha el “culte al cos”, on s’ha instaurat un únic model ideal de bellesa amb dones molt primes, llavis gruixuts, pòmuls, cul ters, i pits grans, com a requisits necessaris.

Aquest model únic provoca un augment de trastorns alimentaris i falta de segureta amb un mateix al col•lectiu adolescent. D’aquest breu recorregut per la història podem extreure dues conclusions generals: primerament que el concepte de bellesa es valora de maneres diferents al llarg de la història; i en segon lloc, que les persones vetllen per aconseguir assemblar-se al patró de bellesa de moda per dos motius: major acceptació social, i més seguretat amb elles mateixes.


6. Reflexió sobre l’aportació “Denuncia publicitat”, per Neus Salvà Galma i Laia Camarasa Mas

Aquesta aportació ens parla sobre la denúncia que fan l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació a les estratègies publicitàries de l’empresa Corporación Dermoestética.

La seva denúncia es basa, principalment, amb quatre estratègies que creuen que no s’haurien de permetre. La primera d’elles és el foment dels arquetips de bellesa sexistes i la pressió estètica sobre el cos de les dones, i l’associació de l’èxit professional de les dones al seu aspecte físic. La segona, i no menys important, l’atemptat contra la dignitat de les dones, en general, i de les infermeres en concret. En tercer lloc, la frivolitat en temes de salut. I en quart, i últim lloc, la falta de bon gust alhora d’ensenyar cossos nus.

L’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, estan en total desacord respecte la imatge que s’està venen i promocionant a la nostra societat. Lluiten pel dret que tenen les dones, i totes les persones, a ser representades dignament en tota la seva diversitat, i pretenen evitar l’erotització dels cossos femenins, la qual sustenta els tòpics sexistes i fomenta l’execució de rols discriminatoris. Aquests anuncis, tant freqüents com perjudicials, són la representació de la idea actual de la societat de consum.

7. Reflexió sobre l’aportació “Exposició mòdul 50 text 7b”, per Úrsula Salvador Chinchilla i Maria Concepción Moreno

Els canvis socials en els anys 80 van centrar l’atenció en la sociologia del cos: hi havia dues perspectives, la naturalista que considerava el cos una realitat natural i la perspectiva construccionista de LeBreton 1995 que “El cos es una construcció simbòlica no una realitat en si mateixa”. El cos resulta un element clau en la identitat individual de moltes societats. En la modernitat apareix el culte a un mateix, conformant així els valors d’una societat individualista. La corporalitat femenina es construeix per la normativa social de cada època en canvi, el prototip masculí es manté durant molt de temps en la historia. D’aquesta manera els trastorns de la conducta alimentaria son vistos com símptomes d’una societat malalta: anorèxia i obesitat intenten solucionar la contradicció cultural i la bulímia compleix el cercle de consumir i estar perfecta. Altres aportacions sobre la sociologia del cos son: - cos exerceix control polític a fi de fer-lo obedient (Foucault) - cos fruit del interaccionisme simbòlic que permet obtenir presentació social i prestigi (Goofman y Cooley) - estatus i distinció individual (Pierre Bourdieu y Robert Elias) - la bellesa s’ha utilitzat com a arma política per frenar el progrés polític de la dona (Naomi Wolf) Un altre aspecte important en la construcció social del cos de la dona es que es un cos relacional construït i viscut per les dones sota la mirada masculina. Izquierdo afirma “Les dones no son en si mateixes sinó en la interacció sobre tot amb els homes”. Per altra banda des de l’ educació es promou que les dones es valorin en funció del que pensen els altres i no en funció d’elles mateixes, sobre tot pel que fa a donar plaer als altres, en aquest sentit les revistes de dones son grans potenciadores d’aquest valor. Tan sols es necessari comptar els repertoris de trucs que ofereixen, que tots tenen una coordenada comú, objectualitzarse per l’altre, que és qui es reserva la nota final (Murillo 2001:385). Un estudi de Martinez-Gonzalez ens demostra que les lectores de poblacions femenines té 2,1 vegades, més de desenvolupar un TCA. La preocupació pel pes entre les adolescents es troba bastant extensa i marcar una ralla entre lo normal i el que no ho és resulta difícil, de fet els símptomes clars de la malaltia son també propis de la població considerada sana. Per tant, ens referim més a una diferencia quantitativa i no qualitativa. Segons Bordo la majoria no està d’acord en diferenciar entre desviació i normalitat. Perquè aquestes conductes estan també presents en totes les dones, així totes estan ‘desordenades’ en la nostra societat.

8. Reflexió sobre l’aportació “Aportació al Tema 7 lectura B”, per Meritxell Forrellad Bosch i Berta Pirretas Faus “Lo que la gente ve, lee y escucha, lo que viste, lo que come, los lugares a donde va, y lo que cree estar haciendo, han pasado a ser responsabilidades de un sistema de información que fija gustos y valores en función de sus propios criterios de mercado, los cuales, a su vez, se refuerzan a sí mismos” (H. I. Schiller. Los manipuladores de cerebros, p.189) El mite de la bellesa engendra prejudicis en l’ideal físic inassequible (moltes vegades un ideal fora dels límits biològics de la majoria) sobre la salut física i mental de les dones. Culpabilitzen per aquest motiu, a les indústries de moda, de cosmètics i de cirurgia plàstica, que obtenen una gran quantitat de milions d’euros a l’any en base a l’estratègia de crear en les dones una profunda sensació d’insatisfacció amb els seus propis cossos, fet que fa que les mogui a consumir tots aquests productes. Lamentablement la majoria de dones, i especialment, adolescents, accepten la imatge que propaguen els mitjans de comunicació com la imatge que han de projectar a als altres. Creuen firmament que aquestes imatges responen als estàndards del que la societat espera respecte el que és o ha de ser la dona ideal (prima, amb un cos perfecte, aparença jove, esvelta, bella, servicial i atenta). Una greu conseqüència de tot aquest fenomen és l’efecte que suposa en l’autoestima de la dona; que es sotmet a un joc de comparacions entre la seva veritable imatge i la figura ideal que es projecta en centres comercials, espots televisius, etc. Això acaba desencadenant problemes de desordre alimentari, que es poden convertir en trastorns de la conducta alimentaria com l’anorèxia o la bulímia, i d’altres trastorns no especificats.

9. Reflexió sobre l’aportació “• La expresión de nosotros mismos,de nuestra imagen a través de la moda, per Sònia Sánchez Serrano.

En les societats contemporànies la moda s’ha convertit en matèria política i de democratització, fruit de la institucionalització del consum. Es en aquest sentit que, la moda esdevé un instrument democràtic que pretén aconseguir el consens social. Un medi que, sota l’aparença d’una gran pluralitat i llibertat genera una indiscutible homogeneïtat. Significa una reducció dels signes de diferenciació social a criteris com, l’esveltesa, joventut, el sex-appeal, la comoditat, la naturalitat i cert minimalisme. La moda, en aquest sentit, no va eliminar els signes de rang social, sinó que els va reemplaçar promovent referències que valoraven més els atributs de tipus més personal com els referits a esveltesa, joventut, etc. Arribant fins i tot, a emprar el concepte de “dona construïda” referint-se a aquella que ha fabricat o a construït la seva imatge en maquillatge, vestuari etc, . Fruit d’aquesta democratització s’arriben a forçar els límits del cos per fer-lo més bell i desitjable de diferents maneres en totes les cultures. En la nostra civilització conviu la idea de formar o deformar la anatomia en una sèrie de experiències doloroses (dones plat a Etiòpia, dones girafa a Myanmar etc.)

10. Reflexió sobre l’aportació “Aportación Módulo 10 Grupo B”, per Gemma Castell Delgado 

Així doncs, la roba utilitzada en les diferents èpoques pot ajudar a comprendre l’efecte de la imatge en la construcció de la identitat social i de gènere. Es el cas del biquini, la peça de roba més popular des dels anys 60 que, va esdevenir una causa i un efecte en la construcció social de la de la imatge de la dona en les societats occidentals.  A més s’havia de tenir en compte el sorgiment de la píndola anticonceptiva i la eclosió de la alliberació femenina, que va fer que el cos de la dona s’anés descobrint, en funció de la estètica, la comoditat i  l’accés a múltiples activitats “prohibides” anteriorment. Per les dones que buscaven la independència, el bikini era una forma de expressar la llibertat.

La plasmació de la llibertat femenina en una peça de roba (el biquini) segueix la línia del feminisme com el camí cap a la igualtat entre sexes. No obstant, actualment existeixen dues línies contradictòries pel que fa a igualtat sexual i el biquini. Per una banda tenim els que perceben la possibilitat de que vestir una peça de roba que deixa al descobert la major part del cos, fins i tot la pràctica del topless suposen una actitud d’alliberació femenina. Per altra banda existeix la idea el fet que la dona mostri el seu cos o que s’incentivin pràctiques d’aquest tipus esdevé una actitud masclista i que iguala la dona a un simple objecte. El que està clar es que avui en dia les dones han esdevingut preses en les trampa de la moda. Si en el passat la imatge del bikini va servir per una suposada alliberació, en l’actualitat són esclaves de mantenir una imatge imposada culturalment que afavoreix uns cànons de bellesa bastant estrictes, sense els quals no serien lliures. En conclusió, s’entra en un cercle viciós de llibertat - esclavitud para mantenir aquesta llibertat).

11. Reflexió sobre l’aportació “ Aportació al grup B”, per Joel Audi Poy i Sergi Cardona Si intentessim mirar el moment actual des d’un punt de vista “extern” (temporalment) així com ho fem quan parlem de cànons de bellesa d’altres èpoques, trobariem dos cànons ben diferents: la bellesa d’avantguarda i la bellesa de consum. La primera té precisament com a objectius trencar amb els cànons de la segona. Es tracta d’una “estètica anti-estètica”, provinent, majoritariament de l’art i les seves vessants. La segona en canvi, podriem dir que són els cànons més estesos, transmesos a través dels mitjans de comunicació, i que tenen una clara intenció lucrativa. Al llarg de la història la cura de bellesa ha estat restringida a les classes altes com a element de diferenciació social. En el últim segle però, la democratització i mercantilització de l’hedonisme s’ha extès. Aquest fet significa que les classes dominants busquen sempre la diferenciació a través dels seus rituals de bellesa, canviant-los quan aquests passen a formar part de la classe dominada que sempre busca imitar-los. Per tant, el cànon de bellesa té a veure amb relacions desiguals i de dominació. En aquest cas, la desigualtat és de gènere on la idea de dona és molt mes coercitiva.

12. Reflexió sobre l’aportació “ Contribución al grupo B”, per Marisol Exposito Camprubi i Elena Cogolludo Medina

( relacionada amb l’anterior) Aquesta democratització de l’hedonisme, que ha provocat aquest cànon de bellesa de consum, ha estat degut a processos socialitzadors com: els jocs infantils (nines per a les nenes, un mirall on reflexar-s’hi), opinions de coneguts, però sobretot els mitjans de comunicació, on la publicitat hi té un paper important. A la publicitat podem trobar com es perpetua la idea de dona “perfecta”. Una dona “perfecta” en l’actualitat és aquella que segueix els cànons de bellesa, si no de forma natural(molt poques dones tenen la genètica per fer-ho), si de forma artificial. És a dir, primer de tot la publicitat premia les pràctiques d bellesa amb una finalitat evidentment econòmica. Això es fa tant de forma explícita ( una dona que va al gimnàs, a la perruqueria, de compres, a l’esteticient és acte social més que ben vist, i al contrari algú gras es percep com que no es cuida) i implícitament quan ens comparem amb els models que hi apareixen i hi notem les diferències, i canviem els nostres hàbits per apropar-nos així una mica més a aquest.


13. Reflexió sobre l’aportació “La imatge i la dona actual”, per Sara Galindo Borrallo, Noemí Maestre Mota i Sònia Rubinat Rosillo

Realment podem observar que la relació entre la imatge que es dona de les dones i la realitat està força desfassada, perquè en els útlims anys s’han produït importants canvis en la societat i en la vida de les dones (han ocupat altres llocs, tasques, etc.) que no es contemplen als mitjans. Un exemple que considerem adequat per mostrar aquestes idees es centra en el món dels còmics. Aquest terreny sempre ha estat dominat pels homes, doncs tant els lectors com els autors han estat majoritàriament del sexe masculí. Podem observar que el contingut dels còmics ens presenten imatges de dones com a objectes de desig, dibuixades amb tot luxe de detalls i amb una gran càrrega eròtica. Les protagonistes poden ser intel•ligents, però sempre han de tenir un cos jove, perfecte i sexy. Tanmateix, els papers que se’ls hi assignen són els de novia i companya de viatge, però no tenen ni vida ni aventures pròpies. Si és cert que actualment hi ha una nova imatge de la dona als còmics (tenim per exemple a “catwoman”), però també podem dir que són una copia descarada dels superherois amb l’atribut de bellesa i erotisme afegit. Igualment, sembla que volen representar protagonistes femenines en llocs de poder i decisió, però pel contrari, mai arriben a estar per sobre dels homes. Per tant, sembla ser que no s’ha produït un canvi, doncs es continua reproduïnt a les imatges l’assignació de rols genèrics de la cultura occidental actual (la dona es queda a casa i és l’home qui viu aventures). Considerem que la situació és força preocupant, no és necessari buscar massa com per trobar infinitat d’exemples com l’anterior. El simple fet de posar en un buscador d’internet la paraula bellesa ens porta a un seguit de pàgines web adreçades principalment o exclusivament a la dona. 3. Reflexió i conclusions

Les lectures realitzades (lectures A i B a més d’altres anomenades anteriorment) i els temes de l’assignatura en si, ens han obert els ulls a una perspectiva de la importància de la imatge, de la seva fortíssima carrega semàntica que suposa i com aquesta té unes conseqüències nefastes entre d’altres per a la dona. Aquest canvi de mentalitat ha succeit més bé al final de l’assignatura, tot realitzant el treball. I és que, el que teniem clar des de fa temps eren tant la importància dels mitjans de comunicació com l’existència d’estereotips que esclavitzen la dona. El que ens ha impactat força en canvi, ha estat adonar-nos-en que l’estereotip de dona treballadora no és pas millor que el de mestressa de casa per exemple. El problema precisament és la presència de rígids estereotips que té consqüències tant nefastes i visibles com els transtorns alimentaris. Però no tot s’acaba aquí, aquest control que exercim sobre els nostres cossos suposa una esclavització, un ordre, una violència sobre ells i unes metes que s’ajusten a la perfecció a uns ideals capitalistes on el consum i l’individualisme són pilars fonamentals. Per tant, amb aquest treball hem pogut anar més enllà i veure que els cànons de bellesa no només existeixen des d’un punt de vista estètic o per exemple com a símbol de joventut, sinó com a perpetuació d’un camp cultural dominat pel consum. No és la bellesa en si, sinó la cerca d’aquesta la que genera milers de dòlars (i euros). Els patrons canvien, les modes moren i això fa que la cerca sigui cada cop més ferotge. Aquest fet s’agreuja més quan els cànons són totalment prohibitius, i arribar a ells és en la majoria dels casos impossible. Des de petits ens bombardejen amb imatges, discursos mèdics i estètics es barrejen fins arribar a ser un de sol, es presenta la imatge pròpia com a símbol d’èxit social i com a agent individualitzador i socialitzador alhora, i en patim les conseqüències. El futur el desconeixem, però malgrat l’existència de paraules tant lloables com llibertat i democràcia, hem pogut comprovar que encara ens queda molt camí per recórrer.


4. Bibliografia

Asocición de Usuarios de la Comunicación [en línia] La imagen femenina en revistas e internet. http://www.auc.es/docum/docum04/docu07.pdf [30/05/2006]

Claro Loff, Alexandre (2002) El documento audiovisual en la práctica pedagógica. Estrategias para mejorar el rendimiento escolar. Barcelona: UAB, http://www.tdx.cbuc.es/TDX1202103145057/index.html, pàgines 137168.

“Contexto Educativo. Revista digital de Educación y Nuevas tecnologías” Maria Rosa Díaz. Article: Sumisiones postmodernas

Figueras Maz, Mònica (2005) Premsa juvenil femenina i identitat corporal. Barcelona: UPF, http://www.tdx.cbuc.es/TDX1114105163606/index.html, pàgines 166199.

V.V.A.A 2003 Dieta para tener el culo de Kylie Minogue dins Vale, ñº 1.244, p:23

V.V.A.A 2003 ¡Toma las riendas! Conoce lo que les gusta del sexo y arded de placer dins Vale, nº 1.249, pp: 40/41

V.V.A.A 2003 Cómo quedar la más guapa en una foto dins Vale, nº 1.249, p:18

V.V.A.A 2003 ¿Cómo te los ligarás en la playa? dins Vale, nº1.252, pp:28/29

V.V.A.A 2003 Carrera en bolas dins Vale, nº1.252, p:57


V.V.A.A 2003 Sexy como las más famosas dins Vale, nº 1.254, p:18

Obtenido de «https://es.wikibooks.org/w/index.php?title=Pisología_Social_de_la_Comunicación/D7b&oldid=49912»